PEDANIA CASAS DE PINO

Pedània Beatriz Sánchez López

El paratge que coneixem com la Canyada del Trigo és un caseriu compartit en l’actualitat per tres termes municipals: Jumilla posseïx la major població (amb una organització de carrers, església, botigues, forn, bars, escola, centre de salut,…); dins del terme d’Abanilla s’estén un raval conegut com Cases de Dalt, o Los Gabrieles; i Pinoso ocupa les cases conegudes amb el nom de Cases del Pi (Canyada del Trigo de Pinoso).

Una pedra de més de 200 anys assenyala, a la Serra de la Cruz, la divisió municipal i provincial, encara que la inscripció que mira al terme del Pinós diu MONÒVER.

Les cases que pertanyen al Pinós estan disseminades, creant caserius xicotets de dues o tres vivendes, al voltant de les terres de cultiu que produeixen vi, oli, blat (ara molt menys), ametla i altres productes.
Encara que fa més d’un segle hi vivien més de 20 persones, i en 1960 es comptaven uns 67 habitants, segons el cens de 1991, hui dia viu una quinzena d’habitants, molts d’ells treballadors del camp. Els seus fills, en la major part dels casos, no volen seguir els passos dels pares i, aquells que ja treballen, ho fan al Pinós, en les fàbriques de calçat.
Els 7 km que separen les cases del nucli del poble no són res, sobretot perquè quasi tots els veïns, i més si són joves, ja tenen el carnet de conduir.
Els caserius més importants es coneixen per noms antics: Casa dels Novelderos, Cases del Tio Pio, Caseta de Quito, Casa de Jover, i, sobretot, les Cases del Pi, entre altres, ens diuen coses de quines famílies les habitaven o quina particularitat tenia la casa o el seu entorn. Ara ja quasi no viu ningú d’aquells personatges als quals fan referència estos noms. Des de fa bastants anys, la gent originària se’n va anar a viure a la part de Jumilla o al poble de Pinoso, buscant comoditats que no els proporcionava viure separats del nucli urbà.
La gent que ara ocupa les cases va començar a fer-ho buscant tranquil·litat, fa ja més de trenta anys, i ara forma un veïnat molt unit, que s’ha adaptat a les tradicions i costums de tot l’entorn. En els últims anys s’han instal·lat nous veïns, amb la construcció de cases de nova planta, que no tenen res a veure amb l’estil propi d’estes terres. En la seua major part, són gent estrangera que ha triat la nostra zona d’interior per a viure amb tranquil·litat.
Encara que cada part de la Canyada del Trigo ha de fer les seues gestions als respectius ajuntaments, compartixen tot tipus de contacte: van a missa a la mateixa església, col·laboren en l’organització de les festes, que se celebren a l’agost, porten el seu vi a la Bodega Cooperativa “Verge del Remei”, tot a la part de Jumilla.
Este clima de col·laboració no és fruit d’estos temps. Ja en 1917 es va crear un acord de tots per a fer un pou per a traure aigua per a regar les collites, un pou conegut amb el nom de “Pou de l’Excavació”.
Tornant al nostre terme, el caseriu està ben comunicat amb el Pinós per una carretera, feta fa uns anys aprofitant un antic camí, i que acurtava les distàncies que separaven estos veïns de la resta del municipi. Potser per això mateix la gent ha tornat a habitar les cases, sobretot els caps de setmana, encara que moltes d’estes cases tenen nous propietaris, amb presència fins i tot estrangera. Esta carretera és prou transitada, si tenim en compte que molts dels habitants de la Canyada del Trigo (incloent-hi totes les parts abans anomenades) treballen al Pinós o acudeixen molt sovint al poble, amb el qual diuen sentir-se més identificats.
Actualment, una serra pròxima a les cases s’ha destinat a una cantera d’àrids, que en 1991 es va iniciar i que està creant al seu voltant tota una infraestructura de bons camins, que els veïns han sabut aprofitar molt bé. La nota negativa d’esta iniciativa és que la zona està patint una ràpida degradació mediambiental que no es veu amb bons ulls, ja que molts veïns recorden els bons moments passats en estes serres, i ara veuen com no paren de passar camions carregats de terra que, principalment, es destina al sector de la construcció.
Els seus habitants, des de sempre, han parlat valencià. Però en els últims anys això ha canviat molt, ja que moltes de les vivendes han canviat de propietaris, que en la major part parlen castellà. No obstant això, els més joves, encara que a l’escola han de fer classe en castellà, no han perdut la seua parla originària, precisament pel seu contacte habitual amb gent del nostre poble.
Les Cases del Pi mai no han celebrat festes regulars. Es té constància d’haver-ne fet unes quan va acabar la Guerra Civil Espanyola, com a agraïment, perquè la zona havia sigut una de les més castigades. Algunes persones de més edat ens han contat que la festa va ser molt gran. Fins i tot es va comptar amb la presència de l’alcalde del Pinós i, amb ell, un grup de falangistes uniformats, que van participar en una missa de campanya, celebrada sota el pi que li dona nom a la pedania.
De festes més recents, cal dir que van intentar fer-ne els nous habitants de les cases que componen la pedania, encara que l’intent no va quallar. La iniciativa va córrer a càrrec d’un dels seus veïns, conegut com “El Marqués”, uns anys en què es va festejar la Mare de Déu de Fàtima, i que els veïns anomenen com la “Mare de Déu del Pi”, advocació que també existeix a terres canàries. Però estes festes van desaparèixer a finals dels anys 70 del segle XX. Potser perquè els veïns estaven acostumats a participar en les festes de la part de Jumilla (que se celebren al voltant del 15 d’agost) i encara ho continuen fent.
Tornant arrere