Pedania Casas de Ibáñez (Les Casetes)

Pedània Isabel Cano Méndez.

Es tracta d’una pedania disseminada, però amb un nucli concentrat al voltant de la carretera de Jumilla. Precisament, l’entitat de població més important està ubicada justament a la frontera provincial. Hi ha cases que ja pertanyen a la regió de Múrcia.

Es caracteritza per les seues típiques coves, en algunes de les quals es feia ball antigament. Ara algunes d’elles s’han transformat profundament per adaptar-se als temps moderns. Encara es poden veure tal com van ser excavades, mantenint el seu encant, però algunes s’han afonat o estan a punt de fer-ho.

Situada a uns 3,5 km del nucli urbà, té diversos caserius: Casica de la Balsa, Casa Monsenal (o Mosen Navidad) -encara que hui dia ja no existeix, després de ser destruïda pels nous propietaris dels terrenys confrontants, als quals han afegit el solar que ocupava la casa, amb els seus cellers i quadres per a animals-, Casa Cotoño (o de la Tia Cotoña), el Sequer (el caseriu més pròxim al poble), o el nucli de les Cases d’Ibañez, que li dona nom a la pedania. A més, recentment, s’han construït xicotetes cases de labor i camp, aprofitant la tranquil·litat del paratge.

Com en el cas de la Canyada del Trigo, a l’altra banda de la frontera també es troben altres Cases d’Ibañez, dins del terme de Jumilla. Pareix com si, en els repartiments de terres que es van fer quan es van establir les fronteres provincials, no s’haguera tingut en compte la situació d’estos nuclis de població, amb les seues costums, les seues relacions de germanor,…
La pedania es troba situada a 495 m d’altitud, envoltada d’abundants vinyes, encara que també hi ha presència d’altres cultius. Des de la pedania es poden observar bones vistes de Pinoso i el seu entorn. El Cabeço apareix com a protector del poble, que s’acull a les seues estribacions.

Fa uns anys, prop de les cases principals, hi havia un circuit de motocross, en el qual es van arribar a realitzar diverses competicions, a finals dels anys 70 i principis dels 80. Ara ja no queda res d’això. El 98 va significar la seua desaparició definitiva de la faç del nostre municipi. Els aficionats al món del motor segur que recorden les proves emocionants, amb els salts de les motos quan pujaven per les costeres empinades del recorregut.

El paisatge agrícola de l’entorn és molt variat. A les vinyes que poblen la major part del terreny s’uneixen els cultius de fruiters, al voltant de la carretera de Jumilla, que travessa la pedania, o les oliveres i ametlers que poblen les seues serres. Als anys 70, per pal·liar la falta d’aigua per al reg de la zona, es van construir dos basses a la pedania, una d’elles prop del caseriu del Sequé, mentre que l’altra està prop del nucli de la partida rural.

Actualment són moltes les famílies que tenen casa a les Cases d’Ibañez, encara que, en la major part, viuen en altres poblacions i van a la casa que tenen a la pedania per a gaudir del cap de setmana lluny del soroll del poble o la ciutat. Un punt interessant d’aquesta pedania el constitueixen les seues coves, moltes d’elles habitades.

En els últims anys, els seus veïns han vist arribar l’aigua potable a les seues cases, s’ha construït un jardí, se’ls ha posat llum pública al carrer, els camins rurals que l’envolten han millorat considerablement… El temps sempre porta millores.
Al paratge del Sequé trobem una de les poques grans cases del segle XVIII que es conserven al municipi, encara que, si no s’hi posa remei, corre el risc d’afonar-se. Es tracta de la Casa de la Pava, o dels Poveda, família que també disposava d’altres construccions als voltants, com el seu conegut hort, un recinte tancat en el qual cultivaven els productes que necessitaven per a ser autosuficients. Al caseriu, des de fora es pot observar la decoració de les sales superiors, prova del refinament de què gaudia la família. A la façana també es nota la importància de l’obra, amb cornises i balcons amples, finestres emmarcades, a l’estil de les cases barroques que es podien veure en aquella època a les grans ciutats de les províncies d’Alacant i Múrcia. A més, també trobem un retaule de rajoles dedicat a la Santíssima Trinitat, advocació a la qual demanarien protecció els propietaris.

Un carrer més baix del caseriu que descrivíem, hui dia, s’ha obert una casa-hospederia que prepara dinars i sopars tradicionals, a més de realitzar activitats lúdiques. Els seus propietaris han apostat fort pel turisme rural, amb iniciatives tan imaginatives com la possibilitat de fer la que han anomenat “Ruta de Jaume el Barbut”, en la qual el visitant gaudeix del paisatge de les estribacions de la Serra del Carxe, que el personatge recorria fent de les seues o amagant-se quan era perseguit.
Com que parlem de personatges històrics, per alguns descobriments fets en alguns documents, qui subscriu aquestes paraules pensa que aquest caseriu és el que s’anomena en els mapes dels segles XVI, XVII i XVIII com a Cases de Costa o Cases d’Acoste, ja que en alguns mapes del segle XIX apareixen dos llocs al mateix temps, amb les denominacions de Cases de Costa i Pinoso, cosa que faria pensar que, en un origen, la pedania que tractem seria més antiga que l’actual nucli urbà del Pinós. Però això són teories que s’haurien de comprovar.
Pel que fa a les festes, les fan en honor a la Mare de Déu del Perpètuu Socors, encara que alguns anys no poden fer-les i s’ajunten amb el veïnat de l’altre costat de la frontera entre les províncies per a celebrar festa a l’Alberquilla. Quan es fa festa es duu a terme al jardí que l’Ajuntament va construir a mitjans dels anys 90, prop de la red.