PEDANIA EL RODRIGUILLO

Pedània Montserrat Rico Pérez

La pedania del Rodriguillo és, podem dir, la de major entitat de quantes formen part del terme municipal pinoser. La seua proximitat al nucli urbà, a 3,3 km, està provocant que, en els últims anys, siguen molts els joves que la trien per anar-se’n a viure. Cases que han estat suficient temps tancades estan recuperant el seu aspecte viu, encara que algunes estan sent remodelades. És una mostra clara que la gent busca tranquil·litat.
La pedania supera àmpliament el centenar d’habitants, repartits entre el nucli principal i diversos paratges i caserius, entre els quals cal destacar el Prado, la Teulera i el Faldar, encara que n’hi ha d’altres més menuts que també estructuren el territori de la pedania, com les Cases de l’Altet, la Fabriqueta, les Cases de Collado, les de l’Altet, les Cases Calpena, les de Pascualetes, o la Casa de l’Alfaquí, que té un nom que sona fortament en àrab.

En 1965 vivien 294 veïns al Rodriguillo, però la gent va eixir buscant treball al món del calcer, emigrant a Elda, Elx o Novelda, perseguint una vida millor.
La pedania està situada a 450 m d’altitud, a la zona sud del terme, i en el vessant sud-oest del Cabeço de la Sal.
És una de les pedanies més actives, comptant amb dos associacions de veïns: una al caseriu del Faldar, la més recent, i l’altra anomenada “El Progrés”, i és la més antiga de les que hi ha a les nostres pedanies. Ambdues, al Faldar i al Rodriguillo, tenen locals socials on reunir-se i realitzar activitats. El del Rodriguillo es va estrenar en 1995, mentre que els veïns del Faldar el van inaugurar l’any 2000.
En 1977 arribava l’aigua potable a la pedania, i en 1980 ho feia la renovació de l’enllumenat públic. Més recentment, acabant el segle XX, es construïa una estació depuradora d’aigües i s’urbanitzaven els carrers.
Antigament la pedania disposava de dos escoles, una de xiquets i una de xiquetes, però l’any 1975 el Ministeri d’Educació les va tancar, i va posar el transport escolar i el servei de menjador perquè els xiquets i xiquetes dels nuclis rurals estudiaren als centres educatius del Pinós. Això va suposar el final dels centres escolars de pedanies, en què van arribar a fer classe aquells mestres itinerants que anaven per les pedanies ensenyant la població del camp. Tampoc no queda res d’aquelles orquestines que animaven el personal amb les seues sessions de ball, ja que les formes de diversió han canviat molt, i és més fàcil desplaçar-se a altres llocs per les millores del transport. Aquells balls es feien als dos bars que hi havia, al mateix Rodriguillo i al Faldar, regentats per Anselm Jover i Hermelando Pérez, respectivament. Esta pedania disposava d’una activitat industrial i comercial molt gran, amb fàbriques de guix, de teules, d’alcohol, fusteries (encara en queden dos), ferreries, o botigues de queviures. Ara tot això ho troben al Pinós en menys de cinc minuts.
A principis del segle XX va arribar a haver-hi un balneari en el naixement d’aigua salada del Faldar, a les estribacions del Cabeço, però d’això només queden els records d’aquells que el van conéixer o en van sentir parlar. Diuen que tenia 12 habitacions amb les seues banyeres disposades per a prendre banys termals, i era propietat de Perfecto Sierra.
Tornant a l’actualitat, al voltant dels caserius es desenvolupa una activitat agrícola important, amb cultius com l’ametla, els cereals, l’oliva, els fruiters o la vinya, que dona vins que comercialitzen els cellers que hi ha instal·lats dins del nucli del Rodriguillo i als paratges propers, alguns dels quals mantenen vius els vells sistemes d’obtenció de vi.
Per a anar a les canteres de la Serra del Coto cal passar pel Rodriguillo, per la qual cosa s’ha triat una zona pròxima per a ubicar el polígon del marbre, a l’entorn del canyar del Faldar. Però al mateix Rodriguillo també hi ha una xicoteta indústria de transformació de marbres.
Si parlem de festes, les del Rodriguillo són les encarregades d’ensenyar el panorama estiuenc de la comarca, sense oblidar que això es produïx a poques setmanes que arribe l’estació de la calor. De res es priven, encara que els seus veïns enyoren les tradicionals vaquilles al carrer, que ara no es fan per raons de seguretat. Les festes se celebren en honor a Sant Pasqual Bailón, el cap de setmana posterior a la seua commemoració al calendari, el 17 de maig. Els “rodriguilers” tenen com a patró este frare que, al segle XVI, parava a descansar al Rodriguillo, ja que li quedava a mig camí entre els monestirs de Santa Anna, a Jumilla, i de la Mare de Déu d’Orito, a Monfort. Hem de tindre en compte que el Rodriguillo estava situat en un encreuament de camins. La tradició diu que, en saber que Sant Pasqual havia sigut elevat als altars, els veïns li dedicaren una ermita, fent-la construir al costat de la pedra on descansava quan estava al caseriu. Com a curiositat, cal fer notar que Sant Pasqual el canonitzen en 1690, i en tan sols un any ja trobem ací una ermita dedicada a ell, cosa que confirmaria eixa presència repetida entre els habitants del Rodriguillo i ens parla de l’estima que li tenien. L’ermita de 1691 va ser destruïda l’any 1991, cosa que significa que es va enderrocar just quan complia el seu tercer centenari. Era l’edificació més antiga de tot el terme. En el seu lloc es va construir en 1993 un eremitori més modern i còmode, encara que sense l’encant de l’anterior. Per contra, ara es pot saber perfectament on es troba l’ermita per la seua torre campanar.
Les festes del Rodriguillo atrauen molta gent dels voltants, ja que conserven el típic d’unes festes de camp, però al mateix temps inclouen les novetats més atractives perquè la gent jove no se’n vaja, sinó que, al contrari, ompliga els carrers. A més dels actes religiosos en honor al patró, en la programació no hi ha…