PEDANIA CULEBRÓN

Pedània Trix Slock

Eixint per la carretera comarcal 3213, en direcció a Monòver, quan arribem al quilòmetre 17 (a 4,5 km del Pinós), protegida per les estribacions de la Serra del Xirivell, es troba la pedania de Culebrón.

Sense arribar a ser un nucli compacte, són moltes les cases que componen la pedania, amb un veïnat aproximat d’unes 40 persones (44 segons el cens de 1991).

Com totes les zones rurals, ha patit els efectes de la despoblació, encara que el fet de passar pel mig una carretera tan concorreguda com la d’Alacant ha permés que molta gent s’hi quedara. Des de 1995, eixa carretera, al seu pas per la pedania, ha canviat el seu recorregut, per la qual cosa s’han reduït els perills que ocasionava el seu pas prop de les cases. De totes formes, als anys 60 hi vivien prop de 150 persones, una xifra que no té res a veure amb els prop de 40 veïns actuals, que habiten unes 15 cases, encara que s’està registrant una recuperació, ja que gent jove ha triat la pedania per anar-se’n a viure.

El terreny és pla i fèrtil, dedicat al cultiu majoritari de la vinya, produint vins de renom. A la zona hi ha dos cellers, molt coneguts. Un d’ells, Brotons, es dedica a l’elaboració de vins i olis de molt bona qualitat. L’altre, Bodegues Alfonso, es dedica exclusivament a vins, sent el primer del terme municipal a embotellar-los. En un altre ordre de coses, al territori hi ha explotacions ramaderes importants, destacant-ne una per la seua recent implantació i per estar dedicada a un ramat prou curiós: els estruços.

La pedania també té fama de posseir una gran quantitat de ramaders, que s’encarreguen de conservar una tradició molt antiga. Cal destacar la introducció, fa pocs anys, d’una granja d’estruços, uns animals típics d’altres zones més llunyanes, però que pareix que s’han adaptat bé a les condicions climàtiques de la nostra terra.

En el caseriu que compon la pedania hi ha una xicoteta ermita, on tan sols se celebra missa en determinades ocasions, com és el cas d’un casament, una comunió o les festes populars, en honor a Sant Jaume, patró de la pedania. Antigament es deia missa tots els diumenges, pagant els veïns al capellà, “segons conveni que atorguen estos amb el que més els acomoda” (segons va dir Pascual Madoz en el seu “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico”, publicat l’any 1846).

Per la distribució de les cases del nucli que dona nom a la pedania, les situades a la dreta de la carretera —segons es va del Pinós cap a Monòver— són conegudes com les cases dalt, i són les més antigues, mentre que les situades a l’esquerra són les cases baix. Per darrere d’estes últimes anava antigament el camí al Pinós, per l’ermita al Salobrar, travessant la carretera cap a Sonca pel camí de l’Enzebres i eixir a l’Horteta. Amb la construcció de la circumval·lació de la pedania s’ha eliminat un punt negre del trànsit pel terme municipal, eliminant-se la volta tancada que hi havia, i que tants accidents provocava. Ara, la situació ha canviat prou, i ja no travessen la pedania tants cotxes. Només queda un xicotet grup aïllat de cases a l’altre costat.
Els caserius més coneguts de la pedania són: Casa de Carlos, Casa dels Rojos, Cases del Salobrar o Cases de Camarillas. Tots ells, situats en dos paratges concrets: Camarillas i Miracielos.

Amb el suport econòmic de la Regidoria de Festes de l’Ajuntament del Pinós, els veïns del Culebrón celebren les seues festes majors el 25 de juliol, sota l’advocació de Sant Jaume Apòstol, amb un programa d’activitats desbordant, típic de les festes estiuenques. Encara que no sempre s’han celebrat, mai no s’ha oblidat la data i, quan no es feien grans celebracions, els seus habitants les commemoraven a les seues cases. Diuen que, als anys 20, es van començar a organitzar les primeres festes. Es van dur a terme en 1927, però no van tindre continuïtat. I, després de la guerra, als anys 40 es va tornar a intentar, sense arribar a quallar. Però d’això ja fa molt de temps. Les actuals són molt diferents. També ho és la gent. Des de 1984 els habitants de la pedania pareix que han acollit amb més força que abans estes celebracions, continuant fins ara. Una altra advocació amb gran seguiment és la de Sant Josep, imatge que compartix l’honor d’eixir amb el patró en la processó de les festes.

Els xiquets de fa uns quants anys (massa ja) no havien de desplaçar-se al Pinós per a aprendre. Hi havia una escola, on ara podem veure un conegut restaurant, a la qual podien acudir els alumnes que, això sí, pogueren anar, perquè això d’estudiar no estava a l’abast de tots. Els qui no tenien molts diners estaven condemnats a treballar. Per aquella escola van passar, entre altres mestres, Dª Maxi Banegas i D. Joaquín Ruiz.

Al paratge del Salobrar trobem un exemple de finca autosuficient. El primer que ens crida l’atenció quan hi arribem és el camí d’entrada, salvant el desnivell d’una rambla. En arribar a l’edificació distingirem diverses portes, unes amb més importància que altres, cosa que indica qui eren els seus habitants. Al centre s’articulava una vivenda principal, la dels amos, i als costats hi havia altres secundàries, on estarien els criats. Totes estaven comunicades. Darrere hi havia les zones de celler, quadres, corrals, almàssera, llocs de cria d’animals,…

La propietat inclouria suficients terres cultivables, ja que hi ha tota una infraestructura d’aprofitament de les aigües pluvials. La lloma que hi ha darrere de la casa està canalitzada per omplir dos aljubs àrabs, a més dels pous i alguns interiors de la vivenda. Però, a més de procurar l’aigua per al consum humà, també es pensa en el reg dels bancals, per la qual cosa les canalitzacions continuen més avall de la casa per a arribar a un embassament fet de pedra de grans dimensions. No hi ha dubte que seria d’estes finques tan grans que els seus propietaris dirien: “Mira, tot el que arribes a veure amb els teus ulls és meu”. Eren altres temps i altres necessitats.